Entrevista a Assumpció Cots

N'Assumpció Cots va néixer l'any 1948 i és de Sant Salvador de Guardiola de tota la vida. Actualment jubilada, és la vicepresidenta del Cercle Cultural La Guíxola i participa en la documentació de les construccions de pedra seca del municipi.

Qui va posar la primera pedra?

Jaume Capdevila va fundar el Cercle Cultural La Guíxola l'any 1994. Natural de Manresa, va venir a viure a Sant Salvador de Guardiola i es va interessar molt pel poble i la seva història. Va escriure el llibre "Castell de Guardiola" on repassà els orígens del municipi del segle X al XIV. També va editar diversos llibrets amb documentació i fotografies de les festes i costums de Guardiola, així com organitzar caminades.

Quan vas fer el pas?

L'any 2010 vam crear un grupet per organitzar caminades. Com que ja existia La Guíxola, vam demanar al senyor Capdevila si ens volia acollir a l’entitat. Malauradament, va morir poc després, però hem continuat fent sortides, passejades i exposicions. També hem editat uns quants llibrets amb arxius i fotografies del municipi. Arran de les caminades, em vaig aficionar a fotografiar i documentar les barraques de pedra seca que m'anava trobant.

Tota pedra fa paret.

Feia fotos a les barraques i llavors investigava de qui eren o qui havia cultivat la terra. Llavors va arribar la pandèmia i, junt amb el meu company Anselm Francitorra, vam començar a fer-ne recerca. Parlant amb la meva amiga Maria Prat em va dir de fer una pàgina web per poder consultar-les*. També penjo la informació al web "Wikipedra", un portal que recull totes les construccions de pedra seca de Catalunya i la Catalunya Nord. Hi ha més de 29.000 referències!

Déu n'hi do! I quantes són de Sant Salvador de Guardiola?

Tenim documentades 404. Moltes es veuen a simple vista, però d'altres estan amagades dins del bosc. Per localitzar-les i fotografiar, s'han de desbrossar. Les barraques situades dins del bosc fa molts anys que es van deixar de cultivar i ningú recorda qui ho feia. També hi ha gent que ens diuen racons, però cada cop és més difícil descobrir-ne de noves.

Què vol dir "pedra seca"?

És una tècnica de construcció on només es fan servir pedres. A Sant Salvador de Guardiola trobem barraques, tines, tot i que estan recobertes de ceràmica i, sobretot, parets de pedra seca. Com que és tot tan dret, es construïen bancals per poder plantar vinya. També hi ha dipòsits de vinya que servien per guardar aigua i alguns conserven la volta pròpia de les barraques.

I com les construïen?

Feien dues parets, una per dins i una per fora, formant una paret gruixuda d'uns 60 centímetres. A l'interior es posaven rocallons per donar més consistència. La pedra de sobre l'obertura que actuava de porta, la llinda, havia de ser gran per aguantar tot el pes. Abans de començar la cúpula es posaven unes lloses sobresortides perquè no regalimés l’aigua per la paret. Llavors es van posant cercles de lloses fins a tancar la cúpula.

Com són les barraques de pedra seca del poble?

Aquí la majoria són de planta rodona. Les quadrades han de construir-se amb pedra més bona i aquí la pedra no és gaire bona. Per acabar la cúpula, es posava una llosa grossa i bona, a vegades alçada perquè fes la funció de xemeneia. Tot i això, en moltes barraques ha desaparegut. Com a particularitat de Sant Salvador de Guardiola i del Bages, al sostre s'hi plantaven lliris blaus o lliris de Sant Josep, que en arrelar subjecten millor el túmul de terra.

Quina era la seva funció?

Eren barraques que es trobaven en camps de vinya i oliveres. Servien per guardar estris o refugiar-se del mal temps. Algunes eren dobles, amb un espai per les persones i un altre per guardar-hi animals de càrrega. Tenim constància que a dins s'hi feia foc, per tant, segurament han servit per passar la nit. A dins, podem trobar forats a la paret que actuaven de postades on hi guardaven la "fiambrera". També hi ha forats arran de terra on guardaven el càntir o el porró espartat. Com a curiositat, la gent dels Ravals del Coll d’Arbós i el Parrot utilitzaven les barraques per canviar-se les espardenyes per les sabates d’anar a missa.

Els temps canvien.

La majoria de barraques es van construir a mitjan segle XIX, època en què la fil·loxera arribava a França, però aquí la plantació de vinya va prosperar moltíssim. També hi ha construccions del segle passat, però ja n'hi ha menys. Per norma, les barraques de planta rodona són més antigues que les de planta quadrada. Ens hem fixat que es conserven millor les construïdes sobre pedra o sobre un sòl resistent. Si estan sobre terra es van deteriorant més fàcilment...

Què hi podem fer?

Cada cop més pobles es preocupen per preservar-les i organitzen tallers i xerrades. Hi ha barraques que només posant una pedra a dalt perquè l'aigua no entri ja aguantarien trenta anys més. També hi ha una ajuda de la Diputació de Barcelona que valora la preservació i recuperació d'algunes barraques, però hem de comptar que totes tenen propietari. Intentarem tornar a fer un taller i més endavant posar uns plafons que expliquin el significat de les barraques i fer una ruta per visitar-les. Hi ha gent disposada a fer-ho, però ens convé gent nova i jove que tingui ganes de preservar aquest patrimoni.

Gràcies pel teu temps, Assumpció.